(Cloenda)))
Acaba l’any. Açò sí que són notícies. Ha arribat a ploure. Els menorquins amb dret a sanitat pública som prop dels 93.000 individus. Aquesta xifra és més que una xifra. La cosa marxa i camina. Cap a l’hibridisme. Híbrid com aquest periodisme que es fa en aquestes pàgines i que no em convenç gens. No us penseu. M’ha tocat un lot nadalenc hiperbòlic. Com el d’antany, em sembla. Cada any em dic que he de passar de tot, d’anar-lo a recollir, emperò, ja no hi ha cap Jenny per anar davant la processó. Hom hi va a cercar-lo amb el dret de comparar. Poder comparar. Poder recordar. Acaba l’any i els anuaris aniran plens de notícies. Si per qualque cosa m’ha agradat aquest any que ara s’acaba és per totes aquelles coses que he deixat de fer i que podria haver fet si hi hagués posat la voluntat. Passar un any com d’involuntari fa temptació. Perquè açò mateix d’empènyer l’any és com allò d’una voluntat forçosa. Veure futbol del teu equip preferit sense en Zizou és, a estones, lamentable; una cosa sense màgia, sense alternativa. Per a l’any vinent no m’he proposat cap fita ambiciosa, en agenda tan sols tenc compromès una pujada a peu al castell de Santa Agueda i un viatge a Arrabal de Portillo, quan la collita dels alls blancs. Apa, que Déu ens agafi confessats, ara que la capellanesca està en crisi.
